Sempre he pensat que són aquelles persones amb el sentit de la creativitat més despert que d'altres, les qui donen més joc a la vida. Possiblement aquesta opinió ve fonamentada per la temporada a classes de teatre, i els exercicis d'improvisació que exigien nodrir-se precisament d'això, de creativitat. Bé, segurament el verb acertat no seria "nodrir-se", ja que sempre he sigut del parer que aquells que afortunadament tenen la ment molt més oberta a d'altres de la seva mateixa edat, neixen amb aquesta capacitat innata de crear, abandonant-se a la imaginació i defugint de l'estricte subjecció a unes determinades normes.
Breu introducció que podria adaptar-se a la figura de Risto Mejide, que s’ha convertit en un personatge mediàtic a causa del fenomen televisiu Operación Triunfo. Un producte televisiu que, més enllà de pretendre formar artistes perquè es facin un lloc en el panorama musical actual, busca atraure milers de telespectadors i possibles fans d’una desena de cares conegudes de les quals, en principi, s’exploten les seves capacitats musicals i artístiques. I enmig d’aquest artefacte televisiu diversos rostres coneguts, sobretot a través d’aquesta caixa tonta, que cerca audiència creant el conflicte. El conflicte és el principal motor d’aquests programes que emmascarats com una oportunitat per consagrar nous artistes, no deixen de ser reality shows, un dels formats que arrossega més públic al nostre país.
I de la rellevància del conflicte en televisió n’és conscient Risto Mejide. Un home amb una important trajectòria a l’esquena en el món de la comunicació i la publicitat, ignorada per molts, els quals tan sols coneixen la seva altra cara, la de l’antagonista que interpreta el paper d’home mesquí i vil en aquest format de gestmusic. A OT aquest llicenciat en Direcció d’Empreses per ESADE, esdevé un generador perpetu de conflicte i això és el que agrada, el que ven. La crítica intel·ligent cap a uns “nens mimats” que no saben què és el fracàs. Un malguany que defensa Risto en el seu llibre titulat el pensamiento negativo, en el qual fa apologia dels fracassos com a via per aprendre. I por al fracàs és el que tenen aquests concursants, sobretot quan han d’acatar les paraules d’un Risto, que tot i desmerèixer-los, els dóna més protagonisme del que realment ells mereixen.
Raó és el que sobra a aquest personatge sarcàstic que interpreta i que “dóna canya” al treball dels concursants. La setmana passada en directe i davant de quatre milions d’espectadors, Risto va pronunciar a unes paraules pels triunfitos, que resumeixen la mera realitat del panorama musical actual: “No puedo parar de pensar en la cantidad de gente que hay ahí fuera, currándoselo mucho, intentando tocar en garitos de mierda, delante de muy poca gente, para ganar muy poco dinero y para algún día tener la oportunidad que tenéis vosotros, panda de niñatos malcriados".
I aquí deixo un dels vídeos del mestre que fa d'aquest concurs alguna raó perquè sigui soportable veure'l d'en tant en tant. Aquí una breu presentació del membre del jurat en el càsting d'aquesta temporada:
