lunes, 12 de mayo de 2008

La creativitat i el conflicte en televisió: Risto Mejide



Sempre he pensat que són aquelles persones amb el sentit de la creativitat més despert que d'altres, les qui donen més joc a la vida. Possiblement aquesta opinió ve fonamentada per la temporada a classes de teatre, i els exercicis d'improvisació que exigien nodrir-se precisament d'això, de creativitat. Bé, segurament el verb acertat no seria "nodrir-se", ja que sempre he sigut del parer que aquells que afortunadament tenen la ment molt més oberta a d'altres de la seva mateixa edat, neixen amb aquesta capacitat innata de crear, abandonant-se a la imaginació i defugint de l'estricte subjecció a unes determinades normes.

Breu introducció que podria adaptar-se a la figura de Risto Mejide, que s’ha convertit en un personatge mediàtic a causa del fenomen televisiu Operación Triunfo. Un producte televisiu que, més enllà de pretendre formar artistes perquè es facin un lloc en el panorama musical actual, busca atraure milers de telespectadors i possibles fans d’una desena de cares conegudes de les quals, en principi, s’exploten les seves capacitats musicals i artístiques. I enmig d’aquest artefacte televisiu diversos rostres coneguts, sobretot a través d’aquesta caixa tonta, que cerca audiència creant el conflicte. El conflicte és el principal motor d’aquests programes que emmascarats com una oportunitat per consagrar nous artistes, no deixen de ser reality shows, un dels formats que arrossega més públic al nostre país.

I de la rellevància del conflicte en televisió n’és conscient Risto Mejide. Un home amb una important trajectòria a l’esquena en el món de la comunicació i la publicitat, ignorada per molts, els quals tan sols coneixen la seva altra cara, la de l’antagonista que interpreta el paper d’home mesquí i vil en aquest format de gestmusic. A OT aquest llicenciat en Direcció d’Empreses per ESADE, esdevé un generador perpetu de conflicte i això és el que agrada, el que ven. La crítica intel·ligent cap a uns “nens mimats” que no saben què és el fracàs. Un malguany que defensa Risto en el seu llibre titulat el pensamiento negativo, en el qual fa apologia dels fracassos com a via per aprendre. I por al fracàs és el que tenen aquests concursants, sobretot quan han d’acatar les paraules d’un Risto, que tot i desmerèixer-los, els dóna més protagonisme del que realment ells mereixen.

Raó és el que sobra a aquest personatge sarcàstic que interpreta i que “dóna canya” al treball dels concursants. La setmana passada en directe i davant de quatre milions d’espectadors, Risto va pronunciar a unes paraules pels triunfitos, que resumeixen la mera realitat del panorama musical actual: “No puedo parar de pensar en la cantidad de gente que hay ahí fuera, currándoselo mucho, intentando tocar en garitos de mierda, delante de muy poca gente, para ganar muy poco dinero y para algún día tener la oportunidad que tenéis vosotros, panda de niñatos malcriados".

I aquí deixo un dels vídeos del mestre que fa d'aquest concurs alguna raó perquè sigui soportable veure'l d'en tant en tant. Aquí una breu presentació del membre del jurat en el càsting d'aquesta temporada:

miércoles, 2 de abril de 2008

"Bon dia Catalunya!"


Anys setanta…

L’engrescador “Bon dia Catalunya!” despertava centenar d’oients d'EAJ1, a Ràdio Barcelona. La popular salutació de la veu de Salvador Escamilla que va portar al periodista i locutor, a més d’actor de teatre i cantant, al cim de la radiodifusió catalana en molt poc temps.

La seva faceta en el món de la música també va conrear-la, a banda d’amb la seva discografia, exercint com a periodista a través del seu programa Radioscope, el qual va començar a emetre’s l’any 1964. I és des d’aquest que es consagra com el promotor de la Nova Cançó catalana, un moviment artístic i musical que, en ple franquisme, va impulsar la reivindicació de l’ús normal del català en el món de la cançó, alhora que denunciava les injustícies de la dictadura. També és des de Radioscope que Escamilla va brindar l’oportunitat a artistes de la talla de Joan Manuel Serrat i Lluís Llach d’esdevenir figures populars en el món de la cançó. Però, ell també va brillar per sí sol i la seva veu ens evoca al record de pel•lícules tan mítiques Mary Poppins o West Side Story, en les que hi va participar fent doblatge.
Però, una greu malaltia degenerativa estava acabant amb la vida de Salvador Escamilla, i finalment una embòlia va ser la causant de que ens deixés la setmana passada.


Desapareix una figura cabdal per la cultura catalana. Un home que lluitava per la nostra identitat i la nostra llengua, en una etapa en què el català encara arrossegava els atacs des de la dictadura ique els mitjans de comunicació encara es ressentien de les accions del passat.
Un home com ell mereix el més sincer homenatge i reconeixement de tots.

miércoles, 26 de marzo de 2008

Suplement Cultural de l'Avui


El suplement que comentaré és el que lliura setmanalment cada dijous amb el diari Avui. El citat periòdic va estrenar el seu nou suplement cultural l’any passat, el qual pretenia esdevenir un model “de referència per a les lletres i les arts catalanes amb un nou salt endavant”. La nova reformulació del setmanari també va comportar canvis en la direcció i redacció d’aquest. Actualment, el nou encarregat de la coordinació del setmanari, juntament amb Eva Piquer, és el cap de cultura del diari, Ignasi Aragay. El canvi també ha portat nous col·laboradors com ara Albert Sánchez i Jaume Cabré, dos autors destacats de la narrativa catalana actual.

Un suplement de temàtica molt variada que busca aprofundir a través d’una vintena de pàgines en una vessant dual del món cultural; les lletres i l’art, en molts d’altres relegades a segon terme. Tanmateix, també es fa referència a altres arts, com és el cinema, tot i que en menys profunditat. Podríem dir que es tracta d’un setmanari cultural de caràcter popular, que defuig de l’elitisme que caracteritza a alguns setmanaris culturals. Obert i participatiu, on es compta amb un ampli ventall de col·laboracions que donen veu al món universitari. D’altra banda també es dóna l’oportunitat als lectors a expressar la seva opinió, fet que confirma la pluralitat d’aquest nou disseny tant formal com de continguts impulsats per un dels diaris de referència en català. En aquest sentit, podem veure com des del suplement es dedica un espai a blogs de diferents internautes que tracten temes d’interès sobre aquells esdeveniments que s’engloben dins la cultura. Una temàtica molt diversa i variada és la que podem trobar a les diferents seccions que constitueixen el suplement, i on cada col·laborador hi aporta el seu granet d’arena per fer d’aquest un setmanari dirigit a un públic que té uns interessos concrets, ja que les branques culturals estan molt definides i són força específiques. Voldria destacar també la sensació de proximitat que ens aporta el suplement a les cultures nacionals, però sense obviar tampoc els esdeveniments més importants de caràcter internacionals. En definitiva un recull per els amants del llibre i de les arts i que vulguin seguir les noves avantguardes tant de fora del país, així com de les del propi, i sobre les quals els lectors tenim oportunitat d’expressar la nostra opinió.

martes, 25 de marzo de 2008

I des d'Espanya...el nou producte cultural "friki": Chikilicuatreee!!!



Rodolfo Chikilicuatre serà el representant d’enguany de RTVE al Festival d'Eurovisión que se celebrarà el 24 de maig a Belgrad. El col·laborador de Buenafuente (el Terrat) es va consagrar com el candidat preferit, tant a través de la votació feta via internet els dies previs a la celebració de la gran gala del passat 9 de març, ¡Salvemos Eurovisión!, com per mitjà de trucades missatges SMS, el mateix dia d’aquesta, presentada per Raffaella Carrá. En la gala hi participaven un total de deu aspirants escollits via convocatòria de la televisió pública i el portal MySpace a Internet, però només un va sortir escollit. I va ser ell, l’humorista David Fernández, el creador d’aquest personatge que s’ha convertit en un fenomen mediàtic amb la seva cançó baila el chiki-chiki. Ningú s’esperava que un individu amb perruca d’Elvis, guitarra de plàstic i al ritme del reggaeton arribés tant lluny.

Moltes són les polèmiques que han sorgit entorn aquest nou personatge, però aquests que tant critiquen també haurien de plantejar-se que Chikilicuatre ha fet ressuscitar l’interès pel festival de moltes persones que han apostat per la parodia del programa. I no és el que volien alguns, tornar a incitar a que la família es reunís davant del televisor per veure la gala? Ai senyors, les coses i la forma de les coses canvien amb el temps i potser el que toca ara és escoltar la parodia d’Espanya, per molt que els pesi a alguns. Però, es clar, sempre n’hi ha que no saben acceptar riure’s d’un mateix i encara menys que ho faci un personatge que fa que masses cantussegin el seu ritme molón. Ara, ja s’ha anunciat que es modificarà la lletra per tal d’adaptar-la a la normativa del concurs, que segons sembla prohibeix que les cançons tinguin referents polítics.

El que no podem negar és que aquest nou producte cultural “friki” ha salvat Eurovisión. Pot ser que no puntuem res, però i què senyor José Luís Uribarri? Chikilicuatre ha salvat aquest festival oblidat ja per molts. O si més no, ha fet que el tema estigui en boca de tots, les melodies al mòbil, ha convertit la gala en alguna cosa en certa manera popular, i això sempre és bo. A més, segurament l’audiència serà massiva amb l’actuació d’un singular personatge, que de ben segur perdurarà a la memòria de molts amb el seu:

Brikindans

Crusaíto

Maiqueljason

Robocó

domingo, 9 de marzo de 2008

Paulo Cohelo, Veronika decideix morir


Paulo Cohelo ha estat director i actor de teatre, periodista, compositor de cançons populars d’èxit i escriptor. Un creador de cultura que, des que el vaig descobrir, m’ha captivat amb la seva capacitat de fer literatura amb un important component filosòfic. L’escriptor brasiler s’ha consagrat com una figura de la nova tendència de l’espiritualitat “d’anar per casa”, tant de moda a la societat actual.

En aquest sentit, voldria comentar la última novel·la que he llegit de l’autor, Veronika decideix morir. Una obra que Cohelo va decidir escriure després que una eslovena amiga seva, la filla del metge responsable de Villete (manicomi on ingressa la protagonista de la narració) li expliqués la història de Veronika. L’autor, a partir de conèixer aquesta de primera mà, va voler indagar profundament en el tema, ja que el perseguia una motivació interior molt forta per interessar-se’n. I és que ell, per decisió dels seus progenitors, havia estat internat en un asil de Rio de Janeiro, la Casa de la Salut del Doctor Eiras, tres cops (els anys 1965, 1966 i 1967). I un cop va sortir, decidit a no tornar-hi mai més, i atribuint la seva estada al manicomi a una bogeria autèntica del metge que va acceptar d’ingressar-lo, es va prometre que algun dia escriuria sobre aquest tema, però que no ho faria mai públicament mentre els seus pares fossin vius per evitar el sentiment de culpabilitat que els havia perseguit tota la vida.

A Veronika decideix morir, Veronika, una adolescent eslovena, independent i reflexiva, decideix suicidar-se pel sentiment de pànic que sent davant la possibilitat que la seva vida continuï tant monòtona com ha estat sempre. Així, pren la determinació d’acabar amb la seva existència a base de pastilles, i mentre n’espera el seus efectes, llegeix una revista on hi apareix un article del qual es desprèn la idea que Eslovènia, el seu país, és desconegut arreu del món. Per aquest motiu, i d’aquesta manera eludir explicar els motius reals que la porten a voler acabar amb la seva vida, escriu una nota posant de manifest que se suïcida per patriotisme, perquè la gent sàpiga on està Eslovènia. En contra de la seva voluntat, la protagonista sobreviu amb un coma agònic i és internada en el famós centre psiquiàtric de Ljubjana (capital d’Eslovènia), Villete, on els metges li donen tan sols una setmana de vida per les conseqüències que han tingut les pastilles sobre el seu cor.

A partir d’aquesta premissa, Cohelo intenta explorar les causes o motivacions que porten a la jove al suïcidi, però també, tal i com es veu a mesura que es desenvolupa la narració, a les ganes de viure i a lluitar contra els seus trastorns cardíacs, que cada dia l’acosten més al seu desig inicial, la mort.

La primera meitat del llibre es llegeix amb més facilitat i és més agradable, ja que a mesura que avança la narració l’atenció del lector pot decréixer considerablement, especialment per la busca del misticisme arbitrari i l’intent de dotar de més profunditat a la història, a partir de flash-backs de personatges secundaris, la història personals dels quals és explicada amb pèls i senyals i repleta d’estereotips, fragments que considero totalment innecessaris. I és que aquest intent de construir altres personatges amb un perfil psicològic i narrar-ne el seu passat, només contribueix negativament en la fluïdesa de la lectura.

La pressa amb què semblen escrits certs passatges del llibre, la inverosímil història d’amor entre Veronika i l’esquizofrènic, o la implicació en detalls que crec que haurien de tenir menys pes per la implicació directa del lector amb la història, crec que són alguns dels motius perquè Paulo Cohelo no aconsegueixi del tot l’objectiu que pretén: portar al lector entre el seu joc místic, sexual i filosòfic, i el qual se li escapa a mesura que es desenvolupa el relat.

miércoles, 27 de febrero de 2008

Agenda cultural

Teatre i dansa a Barcelona

Teatre Lliure a càrrec del ballet reial de Flandes

Teatre Tívoli

Òpera representada per Josep Bros i Edita Gruberova al Liceu

A l'Espai Brossa

A la Sala Muntaner

Teatre Raval

Teatre Gaudí

Teatre Nacional de Catalunya

Teatre Nacional de Catalunya

martes, 26 de febrero de 2008

Campanyes electorals i sectors culturals

És a partir de la segona meitat del segle XX quan el màrqueting polític assoleix un pes fonamental en les campanyes electorals. Dins del panorama nord-americà són periodistes professionals els qui s’encarreguen per primer cop de dirigir la campanya electoral del líder del Partit Republicà, Dwight David Eisenshower, President dels Estats Units d’Àmerica entre 1953 i 1961.

Des d’aleshores, el fenomen del màrqueting polític s’ha convertit en una peça clau de les campanyes electorals, en les quals cada cop s’utilitzen més recursos perquè el missatge que es pretén transmetre sigui més eficaç i persuasiu davant dels electors.

Aquest màrqueting polític també li podem afegir l’adjectiu viral. I és que el mètode viral és fonamental en el nou periodisme, en el qual Internet té un paper fonamental a l’hora de difondre els missatges a milers de quilòmetres de distància. En aquest sentit, també es pot afirmar que les campanyes electorals actuals tenen un gran efecte viral.

Un clar exemple n’és la de Barack Obama, un dels principals competidors per la candidatura del Partit Demòcrata a la presidència d’Estats Units a les eleccions de 2008. Aquesta es va llançar per primer cop a la cadena ABC, una de les de més audiència del país, i ràpidament es va penjar a Internet, mitjà que va provocar que la campanya s’estengués a nivell mundial. Cal afegir també, però, que es tracta d’un producte, al meu parer, extraodinari: un vídeo dirigit pel fill de Bob Dylan, Jesse Dylan; amb una cançó composta pels de The Black Eyed Peas; i un seguit de celebritats de l’starsystem nord-americà, les quals complementen l’extracció del discurs fet per Obama després de les primàries de Nou Hampshire. Unes paraules que inciten a la mobilització i apel·len a l’emotivitat, a l’interior de cada individu del col·lectiu de la nació. Un discurs que a més transporta a la bonica peça d’oratòria com la de I have a dream de Martin Luther King. Un somnis que amb l’optimisme d’Obama sembla que fàcilment puguin esdevenir realitats:

“Sí es pot. Sí podem canviar.
Sí es pot curar aquesta nació.
Sí podem apoderar-nos del nostre futur.
Sí. Es. Pot” .

Aquesta és la traducció literal una breu fragment del discurs vibrant del candidat demòcrata, en un vídeo on la canço Yes we can (sí nosaltres podem) serà determinant electoralment. El poeta León Felipe ja aventurava que “algun dia la política seria una cançó”, i no li faltava raó, ja que de The Black Eyes Peas, per exemple, no és el primer cop que s’involucren en un candidat polític, ja ho van fer recolzant John F. Kerry a les eleccions del 2004. Tampoc és la primera vegada que Obama recorre a la música com a suport per la mobilització de l’electorat: la cançó City of Blinding lights d’U2 ja va ser escollida per engegar la seva campanya electoral el febrer del 2007 a Springfield.

Així doncs, podem dir que l’art i la política mantenen una estreta relació, en el sentit que la música i també els artistes s’han convertit en elements integradors en les campanyes electorals. Aquest fet no només es fa pal·lès en la campanya de Barack Obama, ja que d’altres líders polítics en altres països també han seguit un model similar. Sense anar més lluny, a l’Estat Espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, líder del PSOE, també ha recorregut a sectors culturals, col·lectius d’artistes espanyols esquerrans, per defensar la seva campanya Motivos para creer i per “defender la alegría” en tots els àmbits de la vida.

En fi, un panorama polític que es recolza en el món cultural. Unes campanyes electorals populistes que apel·len a l’emotivitat i que es basen en la forma per sobre del contingut, en el com en detriment del què, per tal d'així aconseguir uns fins polítics i electoralistes.

Enllaços:
Vídeo electoral d'Obama, "Yes we can":
Plataforma de recolzament a Zapatero, "Motivos para creer":