Paulo Cohelo ha estat director i actor de teatre, periodista, compositor de cançons populars d’èxit i escriptor. Un creador de cultura que, des que el vaig descobrir, m’ha captivat amb la seva capacitat de fer literatura amb un important component filosòfic. L’escriptor brasiler s’ha consagrat com una figura de la nova tendència de l’espiritualitat “d’anar per casa”, tant de moda a la societat actual.
En aquest sentit, voldria comentar la última novel·la que he llegit de l’autor, Veronika decideix morir. Una obra que Cohelo va decidir escriure després que una eslovena amiga seva, la filla del metge responsable de Villete (manicomi on ingressa la protagonista de la narració) li expliqués la història de Veronika. L’autor, a partir de conèixer aquesta de primera mà, va voler indagar profundament en el tema, ja que el perseguia una motivació interior molt forta per interessar-se’n. I és que ell, per decisió dels seus progenitors, havia estat internat en un asil de Rio de Janeiro, la Casa de la Salut del Doctor Eiras, tres cops (els anys 1965, 1966 i 1967). I un cop va sortir, decidit a no tornar-hi mai més, i atribuint la seva estada al manicomi a una bogeria autèntica del metge que va acceptar d’ingressar-lo, es va prometre que algun dia escriuria sobre aquest tema, però que no ho faria mai públicament mentre els seus pares fossin vius per evitar el sentiment de culpabilitat que els havia perseguit tota la vida.
A Veronika decideix morir, Veronika, una adolescent eslovena, independent i reflexiva, decideix suicidar-se pel sentiment de pànic que sent davant la possibilitat que la seva vida continuï tant monòtona com ha estat sempre. Així, pren la determinació d’acabar amb la seva existència a base de pastilles, i mentre n’espera el seus efectes, llegeix una revista on hi apareix un article del qual es desprèn la idea que Eslovènia, el seu país, és desconegut arreu del món. Per aquest motiu, i d’aquesta manera eludir explicar els motius reals que la porten a voler acabar amb la seva vida, escriu una nota posant de manifest que se suïcida per patriotisme, perquè la gent sàpiga on està Eslovènia. En contra de la seva voluntat, la protagonista sobreviu amb un coma agònic i és internada en el famós centre psiquiàtric de Ljubjana (capital d’Eslovènia), Villete, on els metges li donen tan sols una setmana de vida per les conseqüències que han tingut les pastilles sobre el seu cor.
A partir d’aquesta premissa, Cohelo intenta explorar les causes o motivacions que porten a la jove al suïcidi, però també, tal i com es veu a mesura que es desenvolupa la narració, a les ganes de viure i a lluitar contra els seus trastorns cardíacs, que cada dia l’acosten més al seu desig inicial, la mort.
La primera meitat del llibre es llegeix amb més facilitat i és més agradable, ja que a mesura que avança la narració l’atenció del lector pot decréixer considerablement, especialment per la busca del misticisme arbitrari i l’intent de dotar de més profunditat a la història, a partir de flash-backs de personatges secundaris, la història personals dels quals és explicada amb pèls i senyals i repleta d’estereotips, fragments que considero totalment innecessaris. I és que aquest intent de construir altres personatges amb un perfil psicològic i narrar-ne el seu passat, només contribueix negativament en la fluïdesa de la lectura.
La pressa amb què semblen escrits certs passatges del llibre, la inverosímil història d’amor entre Veronika i l’esquizofrènic, o la implicació en detalls que crec que haurien de tenir menys pes per la implicació directa del lector amb la història, crec que són alguns dels motius perquè Paulo Cohelo no aconsegueixi del tot l’objectiu que pretén: portar al lector entre el seu joc místic, sexual i filosòfic, i el qual se li escapa a mesura que es desenvolupa el relat.
